domingo, 20 de diciembre de 2009

de DECIMOCUARTA POESÍA VERTICAL de Roberto Juarroz

Juego triple de la palabra:
la palabra que te digo,
la palabra que oyes,
y la palabra que es.

Y se agrega otro juego todavía
que envuelve a las otras
como manto que no puede partirse:
la palabra que no es.

Y al margen o en el medio,
la loca tentación
de armar un diccionario
con todos esos juegos.

Un pequeño laberinto
que demora el encuentro.

Un unánime idioma
de otra alfabetización.

viernes, 18 de diciembre de 2009

ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm revela nou, però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

(del Miquel Martí i Pol, de Els bells camins, a la Poesia Completa de la butxaca)

jueves, 17 de diciembre de 2009

Liebestod

Mild und leise
wie er lächelt,
wie das Auge
hold er öffnet, -
seht ihr's, Freunde?
Seht ihr's nicht?
Immer lichter
wie er leuchtet,
Stern-umstrahlt
hoch sich hebt?
Seht ihr's nicht?
Wie das Herz ihm
mutig, schwillt,
voll und hehr
in Busen ihm quillt.
Wie den Lippen,
wonnig mild,
süßer Atem sanft entweht:
Freunde! Seht!
Fühlt und seht ihr's nicht?
Höre ich nur
diese Weise,
die so wunder voll und leise.
Wonne klagend,
alles sagend,
mild versöhnend
aus ihm tönend,
in mich dringet, auf sich schwinget,
hold erhallend, um mich klinget?
Heller schallend, mich umwallend,
sind es Wellen sanfter Lüfte?
Sind es Wogen wonniger Düfte?
Wie sie schwellen, mich umrauschen,
soll ich atmen,
soll ich lauschen?
Soll ich schlürfen, untertauchen?
Süß in Düften mich verhauchen?
In dem wogenden Schwall
in dem tönendem Schall,
in des Weltatems
wehendem All -
ertrinken,
versinken,
unbewußt -
höchste Lust!

de Tristan e Isolda, de R. Wagner
final del acto tercero: http://www.kareol.es/obras/tristaneisolda/acto3.htm
con Karajan: http://www.youtube.com/watch?v=WPUT-LDo_nY&feature=related

(una traducción -de David Magaz Martínez para Kareol-:
Cuan dulce y suave
sonríe,
sus ojos
se entreabren con ternura...
¡Mirad, amigos!
¿No le veis?...
¡Cómo resplandece
con luz creciente!
Cómo se alza
rodeado de estrellas.
¿No lo veis?
¡Cómo se inflama su corazón
animoso!
Augustos suspiros
hinchan su pecho.
Y de sus labios
deleitosos y suaves
fluye un hálito dulce y puro.
¡Amigos, miradle!
¿No lo percibís? ¿No lo veis?
¿Tan sólo yo oigo
esa voz
llena de maravillosa suavidad,
que cual delicioso lamento
todo lo revela
en su consuelo tierno?
Es cual melodía
que al partir de él, me penetra
resonando en mí, sus ecos deliciosos.
Esa clara resonancia que me circunda
¿es la ondulación de blandas brisas?
¿Son olas de aromas embriagadores?
¡Cómo se dilatan y me envuelven!
¿Debo aspirarlas?
¿Debo percibirlas?
¿Debo beber o sumergirme?
¿O fundirme en sus dulces fragancias?
En el fluctuante torrente,
en la resonancia armoniosa,
en el infinito hálito
del alma universal,
en el gran Todo...
perderse, sumergirse...
sin conciencia...
¡supremo deleite!

miércoles, 16 de diciembre de 2009

EM DECLARO VENÇUT

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa, la mateixa,
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament,
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, claveu un clot profund
i enterreu-m'hi dempeus, cara a migdia,
que en sortir el sol m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
Mireu, un mort amb la mirada viva.

(del Miquel Martí i Pol, de La pell del violí, a la Poesia Completa de la butxaca)

martes, 15 de diciembre de 2009

LLIBRE SENSE TÍTOL

Apressa tant com puguis el retorn
que la casa és molt trista sense tu.
Cada vespre, en tancar les persianes,
deixo vagar l'esguard
pel camí que s'enfila
des del fons de la vall
i intento destriar algun so revelador
d'entre els sons coneguts i que ja estimo.
Posaria pitxers amb flors a les finestres
i estovalles de lli, si endevinés que tornes,
i encendria tots els llums de la casa
perquè et servís de far si es feia fosc,
i em mudaria i sortiria a la porta
per veure com arribes.
Però s'escolen els dies
i ja no goso preguntar-me
si no és més dèbil cada dia l'esperança.
Fa tant de temps que ningú
no treu la pols dels llibres.
¿Mena a algun lloc el camí
de la gran solitud?

(del Miquel Martí i Pol, de Llibre sense títol, a la Poesia Completa de la butxaca)

lunes, 14 de diciembre de 2009

ARBRE QUE MIRA FAROLA

Arbre que mira farola,
farola que mira façana,
façana que mira rellotge,
rellotge que mira campana.
Campana que mira finestra,
finestra que mira tramvia,
tramvia que mira bufanda,
bufanda que mira robot.
Robot que mira jugueta,
jugueta que mira tortuga,
tortuga que mira peixera,
peixera que mira la mar.
Un home que mira sa dona,
sa dona que mira sa porta,
sa porta que mira s'escala,
s'escala que mira es replà.

Cansada s'adorm una alumna,
s'adorm a davant sa pissarra,
es sol il·lumina sa foto,
sa foto que surt a sa tapa.
Sa tapa, un llibre, una foto,
sa foto no és més que una fulla,
natura de traça difícil,
d'esquemes i diagrames.
Volcans i metalls poderosos,
gormitis i súper herois,
herois antics, toployones,
hecatombes, platges i bous.
sa platja és d'arena copinya,
sa pinya se pren liquada,
canyeta articulada,
articulada canyeta.

Canyeta que mira cubata,
cubata que mira cubito,
cubito que mira gelera,
gelera que mira beefeater.
Beefeater que mira persona,
persona que mira xigarro,
xigarro que mira rellotge,
rellotge que mira carrer.
arbre que mira farola,
farola que mira girafa,
girafa que mira toyota,
toyota que mira cabana.
Cabana que mira canoa,
canoa que mira acàcia,
acàcia que mira lleona,
lleona que mira sabana.

(Del Joan Miquel Oliver, al Quadern 2008 - Bombon Mallorquin)
http://www.youtube.com/watch?v=Bivo28d8BTk

PER A TOTS VOSALTRES

Ja no teniu res per perdre. Heu llençat
les sobrances inútils d'un llegat
de somnis i tendresa.

Ara penseu una mica en els altres:
en els que esperen,
en els que creuen,
en els que confien.

Tots plegats vivim sempre de deixalles.

(del Miquel Martí i Pol, de La fàbrica-1959, a la Poesia Completa de la butxaca)

domingo, 13 de diciembre de 2009

La majestad del compromiso

Sólo son verdaderas
las palabras irreparables

El amor es precipitado

Por cada palabra de astucia
de paciencia o de temor
de incertidumbre o de cautela
que manche a nuestra boca,
un amante en su tumba
se volverá de espaldas coronado de asco

Ten respeto al descanso de los muertos

Comprométete o calla Ven o vete

(de La rubáiyátas de Horacio Martín, de Félix Grande)

sábado, 12 de diciembre de 2009

Ausiàs March, en dibuixets



Auca d'Ausiàs March (1397-1459)
Gran poeta, cavaller, de la lírica el primer.


Joan Vilamala, 1997 · Il·lustracions: Eloi S-Vizcaino
Edita: Castellnou Edicions

La paret de les auques

Un cap de setmana amb l'Ausiàs March


Fantasiant, Amor a mi descobre
los grans secrets c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço que persones no tasten.
Tant en Amor l'esperit meu contempla,
que par del tot fora del cors s'aparte,
car mos desigs no són trobats en home,
sinó en tal que la carn punt no·l torbe.

(Ausiàs March, poema XVIII)

Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives

Casida en la alta madrugada

Cuando te acuerdes de mi cuerpo
y no puedas dormir
y te levantes medio desnuda
y camines a tientas por tus habitaciones
borracha de estupor y de rabia

en algún lugar de la Tierra
yo andaré insomne por algún pasillo
careciendo de ti toda la noche
oyéndolte ulular muy lejos y escribiendo
estos versos degenerados

(de La rubáiyátas de Horacio Martín, de Félix Grande)

viernes, 11 de diciembre de 2009

Una postal de nieve

Cuando me tienda en la vejez
como en un mal cerrado sepulcro
maldeciré tu loco nombre

sólo porque esta noche
enajenado y absorto en tu cuerpo
he deseado que fueras eternaa

y no sabía si pegarte o llorar

(de La rubáiyátas de Horacio Martín, de Félix Grande)

jueves, 10 de diciembre de 2009

LA CALMA (fragm.)

Pero no aconteció. La calma, digo.
No aconteció la calma. Tal vez fue
por el tiempo verbal o porque
la palabra vibró de forma diferente.
aconteció en la palabra. La calma.
O tal vez sólo la escritura
aconteció. La calma, contenida.
Tal vez, acontecer. Entonces,
sí. Pero sólo, sin la calma.
O con otro sujeto -¿sujeto?- alguine.
Aunque, en este caso, el alguien no
es necesario. Acontecer.
¿Dónde entonces la calma? Basta.

(de Hilos, de Chantal Maillard)

miércoles, 9 de diciembre de 2009

72

m'imaginaré que la vida
no val la pena de morir,si
(i quan)les roses es lamenten
que les seves belleses siguin en va

però encara que l'home es convenci
que tota mala herba és
una rosa,les roses(en podeu estar
segurs)només somriuran

(de 95 poems, de e.e.cummings, a (a)poemes, antologia poètica,
traducció, selecció i edició d'alfred sargatal, per a "el gall editor")

martes, 8 de diciembre de 2009

40

el teu retorn serà el meu retorn-

els meus jos t'acompanyen, només jo em quedo;
una espectral efígie fantasma d'aparença

(un quasi algú que sempre és no-ningú)

un ningú que,fins al seu o al teu retorn,
passa l'eternitat de la seva solitu
somiant que els ulls d'ells s'han obert al teu matí

sentint que les seves estrelles han sortit a través dels teus cels:

així, en quant misericordiós nom de l'amor, no trigueu
més del que jo generós puc acabar de suportar
l'absència d'aquest moment en què un foraster
pren en braços laa meva pròpia vida que és teva

-quan tots els temors esperances creences dubtes desapareixen.
Pertot arreu i la perfecta integritat de la joia som

(de 73 poems, de e.e.cummings, a (a)poemes, antologia poètica,
traducció, selecció i edició d'alfred sargatal, per a "el gall editor")

lunes, 7 de diciembre de 2009

1

l(a

le
af
fa

ll

s)
one
l

iness
_____

s(u

na
fu
lla

ca
u)
ol
i

tud

(de 95 poems, de e.e.cummings, a (a)poemes, antologia poètica,
traducció, selecció i edició d'alfred sargatal, per a "el gall editor")

sábado, 5 de diciembre de 2009

AMB LA TARDOR VINDRÉ

Amb la tardor vindré per la vora del riu,
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera del no-res un horitzó de pluja.

Amb la tardor i amb els carrers deserts
i el silenci a la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidat.

L'estiu s'allargà molt
i tan de sol m'ha colrat en excés.

Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum.

Amb la tardor vindré i ens partinerem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula.

Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.


(de Miquel Martí i Pol, de "El fugitiu", a la Poesia Completa de La Butxaca)

viernes, 4 de diciembre de 2009

EL FUGITIU

a tot arreu sóc nou vingut
i em paren cambra a les escales
o bé em malmeto la salut
dormint al ras i no tinc ales.
Sóc fugitiu de no sé on
i he perdut nord i vent i guia
de tant romandre fora món
amb mi mateix per companyia.
Ja no tinc res, només la veu
i un gest cansat de vell profeta,
municipals de tot arreu
saben la meva malifeta
i pels carrers i pels terrats
dones obscures repeteixen
la lletania dels pecats
que no he comès i em malfereixen
lladrucs de gossos a la nit
si dormo al ras o en una espluga.
Estic cansat de tant brogit;
ja ni la pell no m'aixopluga
i un vent de sal em nafra tot.
Si visc encara és a remença
dels mots que he dit i en cada mot
la maltempsada recomença.
Captaré engrunes de neguit
perquè el que tinc encara em sobra.
Si algú us demana amb quin delit
m'ha arreplegat l'última prova,
digueu que he mor de fam i oblit
ran d'una porta que no s'obre.

(de Miquel Martí i Pol, de "El fugitiu", a la Poesia Completa de La Butxaca)

jueves, 3 de diciembre de 2009

FAULA PRIMERA

Sobtadament hi ha una veu que pregunta
i és nit a fora i som molt lluny de casa,
en el llindar de l'esfinx o l'arcàngel.

Llavors comença tot, i la puresa
desgavellada, elemental,
la paraula i la sang i un patrimoni
de benestar que anem deixant enrera.

Hi haurà bellesa arreu si estimem la bellesa,
com si el vent que ens empeny fos un vent d'esperança.

Qui sap on ets, tu que ens crides, i a quin
indret la joia de la teva presència
i el teu foc que els silencis arbora.

No hi ha cap mà per dir-nos els camins
i ara sabem per primer cop el gust de sal
d'aquesta solitud que tu ens imposes.

Vençuts, pledejarem encara l'embosta
de llum que ens has promès,
i pels braços cansats
la nostra veu caurà damunt la terra
com un ocell ferit, com una plutja.


(de Miquel Martí i Pol, de "El fugitiu", a la Poesia Completa de La Butxaca)

miércoles, 2 de diciembre de 2009

AMB MANS DE SORRA

Amb mans de sorra hem fet un paravent
a l'indret més obscur del vell jardí
tot ple de fustes de recents naufragis.
Jo i els animals assajarem de viure-hi.

Amb mans d'albat hem estripat inútils
vestidures de mags i de profetes
i hem cremat garbes d'herba de virtut
pels racons més sinistres de la casa.

Ara, amb quitrà, pintarem estendards
i, eixint d'ofici, qualsevol diumenge
proclamarem doctrines de raval
pels cafès benestants de vora plaça.

A la tarda vindran agosarats
músics a sou d'entitats venerables
i esbaldiran, perversos, tot l'esforç
estrafent ritmes d'evident descrèdit.

Nit enllà pregarem pels qui han dubtat
i encendrem torxes perquè aquells que vénen
estimin els camins i la veu que els lleguem,
i en ells també estimin una mica a nosaltres.

(de Miquel Martí i Pol, de "Si esbrineu d'un sol gest", a la Poesia Completa de La Butxaca)

martes, 1 de diciembre de 2009

SI PARLO DELS TEUS ULLS

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.

(de Miquel Martí i Pol, de "Si esbrineu d'un sol gest", a la Poesia Completa de La Butxaca)