miércoles, 16 de octubre de 2013

Relats conjunts (15.10.2013): Nens menjant raïm i meló

Bartolomé Esteban Murillo,
Nens menjant raïm i meló, 1650
- a mí me has dao la raja más pequeña...
- el que parte y reparte...
- pues no te doy uvas de Paquito...
- pues te quedas sin trajes, Luís...
- pues anda lo que me se importa, Mariano...
- la tarde está cayendo...
- se me está haciendo de noche...
- santa rita-rita-rita...
- Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos (*)...

- tranquilidad, es lo único que no se puede perder. Un abrazo (*)...
- ten cuidado, Luis, que nos pueden estar escuchando (*)...
- Yo sí tengo las ideas claras. Abrazos (*)...

(en la actualidad)
(la meua proposta per a Relats conjunts)

martes, 8 de octubre de 2013

dignitat, ah, quina 'entelèquia'...


Demà farem festa al País Valencià:

  • perquè és el 9 d’octubre (crec que el Jaume el primer va arravatar la ciutat del Túria, que ja no passa per València des de fa molts anys, als seu legítims arravatadors amb anterioritat, moros i bruns, no pas rossos alemanys ni gent bona d’ací de tota la vida com els de Madrit d’ara)…
  • perquè els xics regalen dolços a les seues estimades (la mocadorà, encara que enguany farem servir més els mocadors per a eixugar-nos les llàgrimes que per a lluir-los al coll) i les pastisseries del País, que no tenen molt de negoci últimament per allò de no tenir res de bo a celebrar per aquestes cantonades, puguen fer un poquet de “calaix/caixa”…
  • perquè les nostres “forces vives” puguen fer-se unes copes amb càrrec a l’erari públic, que també s’ho mereixen, tant de treballar per tots (no feu cas dels roïns que diuen que només pels seus, que no saben més que parlar, i quasi sempre malament)…
  • per a que el poder temporal de les nostres institucions incivils-municipals s’ajunten amb motius amb els poders temporals-eterns de les nostres institucions incivils-eclesiàtiques i facen festa grossa a la seu-catedral, acte de tradició tan nostra com la nostra Rita-petardera de falles, mascletades i juntes centrals falleres, que tant i tant fa pel nostre País i tan poc li ho agraïm els que no som bons valencians...
  • i farem festa perquè estem farts de treballar cobrant menys, jubilant-nos uns anys després, pagant per uns serveis públics malversats y maltractats, amb “servicis privats” que només per casualitat fan rics a les famílies de les nostres cunyades i veïnes i no pas per nepotismes absurds, que torna-li con el tràfic d’influències i totes eixes mandangues dels rochos-pocasoltes-malfaeners i masons-jueus-matacristos...

ilcavaliererosso demà farà festa:
  • llegirà, a ser possible, només en català, (castellans nacionalistes go-home)
  • intentarà menjar dolços no típics i sense embolcalls de setí
  • no anirà amb alcaldes ni edils ni a la porta del carrer
  • no s’acostarà a la catedral ni a cap lloc del recorregut de la senyera, la pobra, en mans demà de gent de dretes, bones famílies, de missa diària o etc.
i encara que no és de manifas ni processons, penjarà als seus perfils i blocs aquesta imatge que, enguany, m’ha agradat tant i m’ha ficat el cor en un puny:



Lu tempu e la storia (Ignazio Buttitta.- La peddi nova)



Lu tempu e la storia

A Carlo Levi

Quantu strata,
quantu lacrimi
e quantu sangu ancora, cumpagnu.

La storia zappa a cintimitru
e l’omini hannu li pedi di chiummu.

Nun parra l’amarizza
chi mi cummogghia lu cori stanotti,
né le scuru supra li muntagni,
ma lu silenziu
di seculi luntani.

È la puisia
chi tocca lu pusu di la storia:
la vuci risuscitata di Maiakovski,
lu chiantu di Hiroshima,
lu lamentu di García Lorca
fucilatu a lu muru.

Quannu ti pari c’arrivi,
sì a l’accuminzagghia, cumpagnu;
nun t’avviliri di chissu,
seguita a svacantari
puzzi di duluri,
àvutri vrazza
doppu di tia e di mia virrannu.

A l’ingiustizia c’ammunzedda negghi
e nverni friddi
supra li carni di la terra,
ciusciacci lu focu di lu to amuri.

Nun ti stancari di scippari spini,
di siminari a l’acqua e a lu ventu;
la storia nun meti a giugno,
nun vinnigna a ottuviru,
havi na sula staciuni:
lu tempu.

Nun t’avviliri, cumpagnu,
si nun ti sacciu diri
quannu lu suli
finisci di siccari
li chiai di la terra.

Il tempo e la storia
Quanta strada, / quante lacrime / e quanto sangue ancora, compagno.
La storia zappa a centimetri / e gli uomini hanno i piedi di piombo.
Non parla l’amarezza / che mi copre il cuore stanotte, / né l’oscurità sulle montagne, / ma il silenzio / dei secoli lontani.
È la poesia / che tocca il polso della storia: / la voce resuscitata di Maiakovski, / il pianto di Hiroshima, / il lamento de García Lorca / fucilato al muro.
Quando ti sembra di arrivare, / sei all’inizio, compagno; / non ti avvilire per questo, / seguita a svuotare / pozzi di dolore, / altre braccia / dopo di te e di me verranno.
Sull’ingiustizia che ammucchia nuvoli / e inverni freddi / sopra le carni della terra, / soffia il fuoco del tuo amore.
Non ti stancare di strappare spine, / di seminare all’acqua e al vento; / la storia non miete a giugno, / non vendemmia a ottobre, / ha una sola stagione: / il tempo.
Non ti avvilire, compagno, / se non ti so dire / quando il sole / finirà di seccare / le piaghe della terra.