viernes, 17 de enero de 2014

Estigia

Theodor Kittelsen, Ekko, 1888

He fugit de Caront amb els meus amics
sobre les negres aigües de la infància,
saludant el miratge de l'or en la riba...

La neu, però, ha trobat lliure d’obstacles
el camí de les meves temples,
el límit exacte dels meus desitjos...

Un tel de son impedeix el vol avui
de les velles ales meves de nen vell.
No així, però, el record del joc amb ells...


11 comentarios:

  1. Haver burlat el barquer té una recompensa, no sé si dubtosa: cent anys més vagarejant pel riu abans que Caront no et torni a pujar a la barca. Tempus fugit. Les paraules, però, sempre queden, i les teves, gravades a foc.

    ResponderEliminar
  2. Un bon relat ple de records poètics i desitjos d'un vell mariner amb cor de nen.

    ResponderEliminar
  3. I què han fet amb Caront? No em diguis que l'han tirat a la llacuna...

    ResponderEliminar
  4. Una lluita contra el temps i la mort mai no és fàcil. Però amb les velles ales de nen vell podrà arribar a bon port, encara que el vol costi d'aixecar avui.

    ResponderEliminar
  5. Un viatge entre la infantesa i la vellesa que em deixa despistat.

    ResponderEliminar
  6. apartat Caront cent anys, Xexu,
    la poesia, Montse
    ens ajudarà en la lluita, Sílvia...

    encara que ens ha de guanyar el temps, Rafel!

    Gràcies, Elfreelang (i a tots, això no cal dir-ho)

    ResponderEliminar
  7. Bonic! Potser el vell i el nen són la mateixa persona... reflexada... mmmm... No sé, però m'agrada!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. és un punt de vista interessant, Ada, això del reflex...

      Eliminar
  8. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponderEliminar