feliz 2019

En septiembre estuve en Umbria, y me traje algunas fotos pensadas para la felicitación de este año.

Había unas cuantas candidaturas,

 por sus caritas graciosas 

o por su leer desde pequeñitos...

 

por su 'frescura' y ternura en el yeso...

o por el 'no sé qué' de sus miradas...

Al final, la elegida ha sido esta imagen de un ángel trompetero, foto hecha en la Chiesa di Sant Agostino, en Orvieto, donde forma parte del montaje de una de las anunciaciones en piedra más increíbles que he visto en mi vida:

¡Que viene el año nuevo, aviso!

Parece ser (lo dice mi profe) que cavaliere en italià no significa exactamente lo mismo que en castellano. Un caballero en Italia vendría a ser un gentiluomo. O algo así. Llevo años, pues, firmando como jinete. El jinete rojo.
Lost in traslation. Traïdor traslate. Dislate.

Vaya por dios. El quijote rojo, diventato un scherzo. Un chiste. Un acudit.
Vergogna.
Peccato.

Años fugint de la terrible comparació amb Berlusconi. Anys a años luz.
I en los últimos terribles tiempos de la deslumbrante Al-Andalus, com a propaganda política, fins i tot, esdevingut senyorito andalú.

Il cavaliere si pensa oggi scambiare (*) il nome. O la parla. O dejarlo estar.
Mas viva babel. Así, en minúscula.
Sbagliare, la meva patria.
Com la poesía.

Por mi sincera y entregada enemistad amb els pronoms e pronomi: nada sustituya mi confusión. De moment. A pesar de esto, cavaliere no me desagrada del todo (sobre todos las acepciones más alejadas de la primera).

Las apropiaciones de otros no son mis apropiaciones. Que conste.

Y viva el/lo rojo.
Y mi adorada mestressa dulcinea, la poesía (también así, en minúscula).

(*) Por cierto, díganme si la polisemia italiana no es endiablada leyendo las acepciones de esta palabrita -scambiare-.

de la Setmana del Llibre...

...amiga meravellosa 

passejant entre llibres i enyors...

un abrazo desde la Baja Sajonia

(Anna, la de las maravillas,
descansando, me dice, entre comillas)

sant joan (i IV)

19.
escric ara el teu nom
sobre el rompent
d'aquest mur que em travessa.
escric el teu nom obstinadament
mentre al luny la ciutat desperta
i sota l'asfalt ressona l'onada.
escric el teu nom sobre aquest mur
que el temps ha alçat paraula a paraula
mentre espere la teua arribada
i el pas de la llum d'una claredat
a l'altra.

anna montero

on els camins s'esborren

edicions del buc, 2018 

8 de març

hoy serían 55, pero son todos...

feliç 4716...

(16/02/2018) 

Aquesta llibertat

[...]
   Tot i així, amb els anys, el llit s'ha transformat en una catifa voladora, un lloc en què, durant una estona, es pot desconnectar del brogit quotidià i es veuen les coses des de lluny i des de dalt, com si el llit hagués substituït el turó on vaig viure la meva infantesa. Des d'allà dalt, es veuen millor les coses, el temps s'escola per les nostres venes, mentre es concedeix una treva al cos i el pensament s'allibera de les coses supèrflues que són una nosa al llarg de la jornada.
   He concebut i escrit diverses poesies meves estirat al llit. No cal gaire cosa: un llapis, una llibreta i el món que s'aplega al teu voltant, i deixa la seva marca a la pàgina com besos a la pell d'una estimada. Fins i tot la febre, quan no és gaire violenta, pot convertir-se en una amiga. La ment que balbuceja i saltironeja de pedra en pedra és una nena que travessa l'aigua fresca d'un torrent de muntanya: s'és lliure de divagar, sense la corda de la lògica que ens reté, podem lliurar-nos a la substància tèbia dels somnis, recórrer les vies fluvials que ens duen a l'iris de crepuscles violetes i, després, aclucant els ulls, pujar a bord de la catifa voladora i vibrar en el cor de l'aire tan amunt com es pot.
[...]

(Pierluigi Cappello, Aquesta llibertat

traducció d'Oriol Sánchez Vaqué

Catedral, 2017)

(Ressenya d'Anna Tomàs al blog dels orfes)